El rei Artur

La Pilar Rahola, ens ha portat a la prestatgeria de la nostra biblioteca el llibre La Màscara del rei Artur. No se si esta escrit per decisió de Mas, per treure’ns de sobre la seva imatge de prepotència i “txuleria” on molts l’han/hem encasellat, o be per que l’ego de la Pilar li ho demanava. Sigui con fos el llibre esta aquí, i voldria fer-ne uns comentaris.

En general lo que pretén el llibre es acostar la figura del avui president de la Generalitat, al gran públic. Quan el llibre va sortir al carrer el Mas, solament era el candidat. Es cert que ham aquesta narració ens presenta un home proper, normal, del carrer, senzill, amb una formació una mica elitista si, però sense espavents i dins d’una certa normalitat. Doncs es simptomàtic que la seva ensenyança preliminar es va desenvolupar entre el Liceu francès i la escola Aula a Pedralbes. Malgrat tot es un personatge lletrat que parla el francès i l’anglès amb una certa normalitat, a banda de les nostres llengües pròpies. Solament per això ja mereix un reconeixement, tenint en compte , la precarietat lingüística de la nostra classe política.

No faré un gran resum del llibre, doncs la finalitat es la que apareixerà en el resum final, solament volia ressaltar uns quants trets força significatius de la personalitat del personatge, valgui la redundància.

En un dels molts actes que realitzà Mas en plena pre-campanya, es produí aquest diàleg amb un dels seus interpel•ladors. Reprodueixo el text íntegre tal com surt publicat: “un dels interlocutors li dirà que es un problema per ser polític, haver estat a l’empresa privada. Com no pot ser altrament, Mas en presumeix. Al cap i la fi, com be diu, ell sap que significa ser a l’altra banda del taulell -Una de les primeres feines que va tenir va ser en una de les empreses del grup Tipel, com a economista-, Però, els altres? –tot referint-se ala seus adversaris politics- Els altres saben, bàsicament, que significa fer la pilota al “jefe”, o com es talla el cap d’un dissident, o quines maniobres resulten útils per dominar la jerarquia d’una llista electoral. Son professionals de l’especulació de la política, però mai no han estat artífexs de l’economia, ni com a empresaris ni com a treballadors”.

Un exemple que surt al llibre per boca d’un dels seus col•laboradors:

“Te fama de garrepa, però no es així... Et posaré un exemple. Havíem de canviar el cotxe, i va el tio i em demana un Seat. Es el secretari d’un partit amb milers de militants (?), aspira a ser president de la Generalitat, ha de fer desenes de kilòmetres a l’any, fins i tot, segons on va, necessita tracció a les quatre rodes i va ... i em demana un Seat d’aquella època. M’hi vaig negà en rodó. Un Seat! Necessitava representativitat! Finalment, vaig comprar l’Audi A6 que porta”.

[ Ell no era garrepa, segurament era/es un home pragmàtic. El seu col•laborador potser tindria que fer-vos-ho mirar]

Respecte de quan va entrevistar sent ja conseller d’Economia, a en David Madí, per a cap de gabinet, diu l’infrascrit: “Em va impactar molt l’entrevista. Jo venia del mon que comandava en Pomés –conseller de l’època Pujol-, que era un mon molt desagradable. I, de sobte, em trobo amb algú d’exquisida educació. Preguntes normals, professionals, tracte correcte...D’una pulcritud extrema”. O sigui la normalitat, esdevé estranya.

[Anys mes tard, en David Madí, el que apreciava la pulcritud extrema, protagonitzà diversos afers, podríem dir no massa pulcres... però ara, no be al cas]

Un altra episodi que descriu el llibre es el seu enfrontament, amb el que era director general de la Caixa, Josep Vilarasau, amb Mas , ja com Conseller d’Economia, concretament arran de la negativa, de Vilarasau a jubilar-se en complir els 70 anys, al capdavant de la Caixa. Vilarasau, se’l considerava aleshores, l’home mes poderós de Catalunya, desprès d’en Pujol. Mas, però el va doblegar i Vilarasau, no va tenir mes remei que jubilar-se.

Quan va ser proclamat candidat a la Generalitat en les darreres eleccions, en el acte que es va celebrar al Món Sant Benet, sembla ser que davant de tot el partit, li va donar per citar les “Regles de l’Abat”, com a punt de referència a tenir en compte, en les tasque de bon govern, en un atac de rauxa i misticisme, pragmatisme o intel•lectualitat.

[Malgrat tot, consultades les Regles, no estan exemptes d’actualitat i pragmatisme.]

http://www.benedictinescat.com/Montserrat/htmlfotos/reglabenet.html

Un dels paràgrafs, punyents del llibre es aquest: “La llufa també penja de les maledicències que han dit d’Ell els seus adversaris polítics. La frase “quan nosaltres lluitàvem contra la dictadura, en Mas es treia el títol de patró de iot”, ha fet fortuna en els cercles polític - periodístics, per molt que, en part, no sigui certa. No ha estat mai patró de iot, però és cert que no va lluitar contra la dictadura, i aquest es un “pecat” que els adversaris polítics exploten sense pietat”.

[Això es ben cert, que la immensa majoria de la nostra classe política menysprea , qui no va ser repressal.liats, empresonats i/o estomacats durant la dictadura, sense tenir en compte que potser, no ho varen ser, doncs estaven massa ocupats, per treballar per aixecar el país, mentre d’altres -molts universitaris i fills de famílies benestants- podien fer vagues a la universitat i corre davant dels grisos. D’això en podrien fer molts escrits, amb noms i cognoms, avui capdavanters de la política.]

Per últim faré esment d’un paràgraf del llibre, quan explica el recurs amb que defensa el català a Madrid, quan li parlen en to despectiu: “Els hi dic, escoltin, quan de petit t’has comunicat amb els teus pares en una llengua, els primers mesos de la teva vida, has rigut en aquest idioma, t’han cantat cançons de bressol en aquell idioma, i quan has après les primeres oracions en aquell idioma, aquest, es el teu idioma”. Sense comentaris.

Com a resum d’aquesta petita ressenya del llibre solament afegir, que el treball fet per l’autora, si realment el Mas a contestat amb sinceritat a la Rahola, -malgrat que no se quines eren les verdaderes intencions de la senyora, doncs la Rahola, es molta Rahola-, ens troben davant d’un document que desmunta molts dels estereotips que se li havien encolomat al candidat, escandalosament amplificats pel poc seriós i ja cansin programa Polònia, del qual per cert, no en malparla, però si que creu que es una astracanada exagerada.

A banda del llibre en qüestió, era ja evident que ,set anys de travessa del desert, varen proporcionar a Artur Mas, un altra tarannà, que es veia reflectit en les ultimes aparicions en els mitjans, tan audiovisuals com escrits, on anava formant-se un personatge que estava molt lluny del Mas prepotent de les seves primeres èpoques, era potser que ja anava ensenyant quina era la seva verdadera personalitat, un cop apagada la llarga ombra de la figura de Pujol, i del seu “pseudo” enfrontament amb Duran i Lleida, com a aspirant al lideratge de la federació.

Malgrat tot, es aviat per fer un pronòstic de lo que serà aquesta nova etapa de govern que ara s’estrena i tindrem que estar a la guaita, de si ara si, que una altra manera de governar, - i fer política- es possible.

Carta oberta a Ferran Mascarell

Abans de tot voldria felicitar-lo pel nomenament com a Conseller, en una area potser no molt rellevant , a nivell de govern, però si molt important i necessària con es la Cultura. Així amb majúscules. Particularment crec que si fóssim un país que tinguéssim com a prioritats la Cultura i la Educació, -també amb majúscula- , molts dels mals que patim serien mes suportables o per lo menys, ens en sortiríem millor.

Soc d’aquells ciutadans afectats pel síndrome de la “desafecció”. Ja fa molt de temps. Malauradament però , voldria creure que aquestes darreres eleccions i el seu desenllaç, esdevingueren un punt d’inflexió en la manera de fer política, al menys en aquest país nostre. Sense ser ni massa convergent (nacionalista), ni massa progressista (socialista), com a catalanista, demòcrata, responsable i cívic, per primera vegada en molt de temps he votat amb il•lusió, i esperança, i els resultats intueixo que, ara si que van en serio. Tan debò no m’equivoqui .

Ahir dimecres, com cada dia, llegint La Vanguardia, em trobo amb el Cultura/s, que poc o molt sempre fullejo, i moltes vegades , es el meu referent, de llibres que tinc que comprar, o si mes no, de anar a buscar a la biblioteca. Tot de cop, m’ensopego amb el seu article de comiat del suplement. Al llegir-lo vaig sentir molta eufòria. Poques vegades havia llegit una reflexió política d’aquesta mena escrita per un polític. [De la seva trajectòria política ja en tenia referències i el considerava una persona molt correcta, “un rara avis” de la classe política). Me’l vaig llegir varies vegades i crec que no es desaprofita res.

Una frase i un paràgraf, en destacaria. La frase: “Sales convencido: este hombre está dispuesto a romper algún molde” i el paràgraf: Los catalanes están cansados de las formas de representación que ofrecen los partidos; los ciudadanos queremos acuerdos, pactos i progreso, no guerras bizantinas, confrontaciones y descalificaciones. Es tiempo de un modo nuevo de hacer política y algunos no parecen verlo. Acabar con la desafección es acabar con la preeminencia de los intereses de los núcleos duros de los partidos políticos”.

Com es diu ara, podia dir-ho més alt però no més clar. Subscric ambdues afirmacions, i la resta de l’article també. Per això m’he pres la molèstia de enviar-li aquestes ratlles, que espero, no l’hagin molestat.

Crec que aquesta manera de fer polìtica es una manera de deixar un altra mon als nostres fills i sobre tot als nets.

També es una manera de fer arribar aquest missatge a la ciutadania: que una altra manera de fer política es possible. I que la política es te que regenerar. Encara que no se si val la pena. Però en consciencia, crec que hem de fer quelcom.

Perdoni l’extensió d’aquest escrit, nomes volia felicitar-lo i l’encoratjar-lo, a que sigui sent com es, i li demanaria un favor, procurin com a Govern, no defraudar-nos. Ja en tenim prou de mal govern. Si li serveix d’estímul, sàpiga que te amb mi, un ciutadà que sabrà valorar la tasca que facin vostè i els seus companys. Se que no serà fàcil, però procurin, que puguem estar-ne satisfets -ara si-dels nostres polítics.

Ben cordialment

Reflexions abans d’una votació. A qui votar i com ?

Ja tenim les properes eleccions al Parlament convocades i el 28 de novembre tindrem que passar per les urnes per escollir als nostres representants. I aquí be el dilema, a qui votem? I ha algun partit que ens mereixi alguna confiança? No passa un dia que no obrim els diaris i ens trobem amb tota mena de escàndols, corrupteles, picabaralles, desqualificacions...
L’espectacle donat pels polítics envers la pancarta de la manifestació, en contra de la sentencia de l’estatut, així com la resposta tan contundent que es tenia que donar, va ser patètic. No així la ciutadania, que va donar una resposta exemplar i modèlica, amb un missatge clar i diàfan als polítics. Que varen fer la nostra classe política? Doncs passar del poble. Ells a la seva.
Ara tenim que escollir nous representants. Nous? Però si seran els mateixos, que ens prometran “l’ or i el moro”, per desprès , en nom de les estratègies de partit, seguir amb les mateixes trifulgues a que ens tenen acostumats. Que fer doncs?. Abstenció? No es democràtic, hi ha que mullar-se. Vot en blanc?. Home doncs potser si. Però que els contin. Si tothom ho fes, fins i tot pujaria la participació. Que més podem fer els ciutadans, per donar entendre als polítics que estem tips d’aquesta nefasta manera de fer política? Com podrem fiscalitzar-les les promeses electorals que son oblidades sistemàticament? A on anem a reclamar? Com els hi diem, que no volem que ens enganyin mes, ni ens vengeu sopars de duro, -els 633 € a qui no treballi ni estudií, per exemple -. Sigueu seriosos, actueu amb seny. Penseu amb el país. Penseu amb els qui dieu que voleu defensar. Quanta falta fa una nova llei electoral!

ARA ES L’HORA

Jo també i vaig ser. Catalunya va parlar amb veu pròpia i ho va dir clarament. Aquesta Espanya, del segle XXI, no la volem. Felicito a la ciutadania que ahir va sortir al carrer a manifestar-se, per dir prous als insults, prou a les desqualificacions, prou a la ignorància, prou a la manipulació, prou a les mentides, prou al politics incompetents, prou a la intoxicació per part d’uns mitjans de comunicació, -suposadament professionals-, prou a l’enverinament de la gent normal i pacifica. Prou a tant de desgavell.
Per això va sortir la gent al carrer, la gent normal, amb famílies senceres, de totes les classes socials, de totes les edats, amb respecte, d’uns als altres , amb educació, amb civisme, amb alegria, i amb responsabilitat.
Com diu el nostre himne, ara es l’hora... catalans, ara es l’hora politics, de que us poseu a treballar seriosament, i us prengueu la vostra feina amb serietat, el poble de Catalunya, us dona una última oportunitat, no els defraudeu, treballeu per lo que vareu ser elegits, ara de debò, demostreu que sou uns servidors del poble al servei del poble.
Esperem i desitgem que aquest missatge d’una bona part del poble de Catalunya, doni els seus fruits i sapigueu donar resposta a aquest clam aclaparador, també us demaneu que sapigueu explicar amb suficient claredat, aquest sentiment expressat al carrer, a tots aquells que dins de casa nostra, es pensen que son quatre exaltats separatistes i manipulats. Crec que ahir va quedar molt clar qui som i quants som. Ara es l’hora!

La segunda reconversión.

En los albores de los años 80 se produjo en España una reconversión industrial de los medios de producción, para adaptar nuestra industria, -sobre todo la naval y la siderurgia-, a la nueva situación internacional del trabajo. Esta reconversión implicaba un recorte drástico de la capacidad productiva y el grado de ocupación en muchas empresas. Hubo cierre de empresas y muchos trabajadores engrosaron las filasd del paro.
Todo eso fue fruto de los Pactos de la Moncloa suscritos en 1978, pero no se pudieron poner en practica hasta bien entrada la década de los ochenta como ya hemos indicado. Eran años en que España salía de una profunda crisis económica, -como todo el mundo occidental-, a consecuencia de lo que fue llamada la crisis del petróleo de los 70, en nuestro país, agravada por los acontecimientos de todos conocidos. La muerte del dictador, la frágil y a veces convulsa transición que le siguió y que al final desembocó en el frustrado golpe de Estado de febrero del 81.
En toda Europa a raíz de la crisis del petróleo, empezaron las traumáticas reconversiones indústriales, pero en España, por las razones ya apuntadas no se pudo realizar hasta mediados de los 80. Por lo tanto se hizo tarde y mal. Como siempre.
Cuando empezaba la década de los 90, parecía que de la crisis del petróleo y la reconversión industrial ya nadie se acordaba, además había unos buenos augurios; Barcelona acababa de llevarse la adjudicación de los Juegos Olímpicos del 92, y la Expo de Sevilla’92, por tanto prometíamos la construcción de grandes infraestructuras, para estos eventos.
Todo empezó a dispararse, la construcción llego a cotas insospechadas y pasó a convertirse en motor de la economía de España. Importamos como nunca mano de obra -cualificada y no cualificada-, el levante español hervía de fervor constructivo, -las grúas no dejaban ver el mar-, el precio de los pisos sufría alzas continuas sin ningún control.
Todo se disparó, el crecimiento no tenia límite, coches, -varios por familia-, electronica, comercios, bazares chinos, bares, restaurantes, oficinas de viajes, vacaciones al extranjero, vuelos “low cost”, fabricar, producir, gastar, vender, comprar. Pisos, apartamentos en la costa, vehículos 4x4….
Oleadas de inmigración clandestina, mano de obra barata, cuanta mas mejor.
El aeropuerto de Barajas, el gran coladero de toda la inmigración sudamericana, con visados de turista, recibía a familias enteras. España era El dorado de Europa, los papeles se habían intercambiado.
Leyes de extranjería, para regular el flujo inmigratorio, si, pero incumplidas sistemáticamente. Había trabajo para todo el mundo. El mundo laboral lo absorbía todo.
Y así dos décadas. España generando empleo a espuertas con el boom de la construcción, y la masiva llegada de gentes de todo el mundo atraídos por la bonanza de nuestra boyante economía -eso si basada en el ladrillo y el turismo-.
Nuestro país era el paraíso de especuladores de todo el mundo, invirtiendo sin cesar en nuevas promociones. Los bancos dispensando hipotecas, y lanzando ofertas para un consumo desmesurado y sin fin.
Ya habíamos alcanzado en PIB a Italia, y pronto alcanzaríamos a Francia. “España va bien”, decía el gobierno de Aznar, y Zapatero se lo creyó. Ambas administraciones estando en el poder, mirando hacia otra parte, mientras nuestra economía, se subía al carro de la especulación y el crecimiento ilimitado.
Y en estas vino la crisis financiera con las “subprime” americanas, espoleadas por los tiburones de Wall Street. Y la catástrofe. En un mundo globalizado, la crisis repercutió primero a las economías occidentales y después al resto del mundo. Cada gobierno reacciono en función de sus modelos económicos. Así parte de Europa i EE.UU., con economías basadas en el diseño y fabricación, con fuerte implantación de la innovación y sobre todo la exportación de productos de calidad, capearon la crisis, con sentido común, y con medidas inteligentes de sus gobernantes y apoyos responsables de sus respectivas fuerzas opositoras, van saliendo de esta impresionante recesión, que por otra parte estaba anunciada y era de prever que un crecimiento ilimitado e insostenible, algún día tenia que regularizarse.
Todos menos España. España adalid de la cultura del pelotazo, de la especulación, de la chapuza, y del dinero fácil, con mano de obra poco cualificada y con un tasa de producción, por debajo de la media europea, no encuentra la salida, no tiene alternativa para su modelo productivo.
Parches y palos de ciego por parte de gobierno, y atizando el fuego la oposición.
Si a todo esto añadimos una clase política, que ha sido incapaz de anteponer el bien común, por encima de sus intereses partidistas, -no demasiado alejada, por otra parte de los estándares europeos-, pues ya tenemos el crac.
Ya no se trata de un cambio de gobierno, no tenemos políticos en este país con suficiente intuición y preparación para buscar salidas a la crisis. No con este modelo económico. Y no parece que nadie,. -ni derecha ni izquierda- tiene la varita mágica, y la solución. Basamos nuestro sistema productivo en “fabricar” pisos sin saber si se podían vender, y arrastramos a un sin fin de gremios que contaban con la industria de la construcción, para desarrollar sus productos. Muerta la gallina de los huevos de oro, se acabo la fiesta. Se crearon empresas, industrias y centenares de puestos de trabajo a rebufo de la construcción. No hay alternativa. Sobra de todo. Todo estaba sobredimensionado.
Conclusión, nos costara salir de la crisis, hace falta mucha imaginación para cambiar el modelo productivo. Ya hay expertos que saben cual es el modelo, y donde esta la solución. Hace falta una segunda reconversión industrial, basada en otros parámetros. Los actuales están obsoletos, ya no sirven.
Ahora solo falta que los políticos escuchen, y si no lo hacen, los ciudadanos tendríamos que tener la última palabra, en nuestra mano están los votos. Es el momento de la reflexión. ¿A quien se los damos?.... o no se los damos.
Nuestra clase política no ha hecho gala de merecer nuestra aprobación.
¿Dónde está la solución….?

Reflexiones en torno al AVE

Marzo 2007

En el año 1992 (hace 15 años) y con ocasión de la Expo de Sevilla, es de suponer que por meras razones electorales y no por demanda social o logística, el tren de Alta Velocidad llegó a Sevilla. Felipe González era presidente del gobierno, y para más señas sevillano.
Catalunya y Barcelona, había experimentado un boom de crecimiento a raíz de los juegos olímpicos, con importación de mano de obra cualificada provinente de Portugal y de algunos países del este europeo, con lo que empezaba un ciclo de llegada de inmigración de muchos otros países. La construcción no cesaba de crecer, la densidad de las poblaciones en lugar de esponjarse cada vez era más tupida, las urbanizaciones crecían por doquier nuevos sistema de transporte, tranvías, nuevas infraestructuras, cinturones perimetrales, que llegaban con un retraso de 20 años se introducían con calzador entre mar y montaña y entre los resquicios que quedan entre ciudades pegadas entre si… Mares de grúas envolviendo Barcelona y su área metropolitana. Así año tras año. Un buen día a alguien se le ocurre que el AVE tendría que llegar a Barcelona. Se discute el trazado, se cambia (el trazado) una y otra vez en función de alianzas políticas y otros oscuros intereses. Y cuando por fin se llega a un acuerdo, el territorio esta tan saturado, que hay que hacer verdaderos galimatías para poder encajarlo y buscar un palmo de tierra libre.
Mientras tanto la aviación civil experimenta un despegue espectacular con la aparición de compañías llamadas low cost, los precios están por los suelos y por pocos euros puedes viajar casi a los confines de la tierra. El monopolio del puente aéreo se le acaba a Iberia y otras compañías esperan ansiosos la liberalización del mercado para poder ofrecerlo.
En otro orden de cosas, en el vecino país –Francia- con una larga trayectoria de alta velocidad que cubre buena parte del territorio, su TGV que es como allá se llama tiene su final en la ciudad de Nimes a 400 kilómetros de la frontera española, y no tienen ninguna intención por el momento de prolongarlo hasta Perpiñan y la Junquera.
¿Alguien se ha preguntado a estas alturas de la película que falta nos hace el AVE que viene de Madrid para ir a Barcelona y de aquí hasta la Junquera? ¿Que haremos en La Junquera? ¿Coger un tren que nos lleve a Nimes, para alli coger la alta velocidad para comunicarnos con Europa? Teniendo tres aeropuertos en Catalunya : Girona, Barcelona y Reus y compañías de bajo coste, ¿tenemos que montar el tremendo desaguisado con que nos está obsequiando Fomento?
Y por último, se critica des de los medios la tremenda pasividad, el conformismo y la falta de movilización de la ciudadanía ante tantas desgracias que esta sufriendo Catalunya en los últimos tiempos. No será que después de las macro manifestaciones en todo el territorio en contra de la guerra, y el despotismo con que respondió la clase gobernante, alguien cree que vale la pena mojarse por nuestra clase política. Será que muchos debemos creer como decimos en catalán: “Tot està dat i beneït”

Cadascu al seu lloc (el posa la vida)

Juliol 2006

Hi ha una dita popular que diu que la vida posa a cadascú al seu lloc. I es tarda mes o menys però quasi sempre s’acaba acomplint. Els darrers temps en estat plens d’esdeveniments protagonitzats per les forces més reaccionaris del conservadorisme, - dit amb tot el respecte de la filosofia conservadora- les quals pregonaven unes veritats inqüestionables, fent-ne bandera dels seus postulats. Ací i arreu del mon
En refereixo al tema tant escandalosament usat de les armes de destrucció massiva com excusa perfecta per atacar un país sobirà, o el fi de la prepotent era Berlusconi, enderrocada per la força dels vots, la decisió del Tribunal Suprem dels EEUU. de condemnar la política de menyspreu dels drets humans del president Bush, a dues passes de les eleccions presidencials, l’aprovació de l’estatut de d’autonomia de Catalunya, sense trencar-se res, el possible fi de la violència etarra, fruit del diàleg i la negociació, - d’altra banda l’única manera d’afrontar-ho, desprès de 40 anys de mètodes policíacs -, l’escrupolosa legalitat de la que ha fet i fa gal•la l’ex-president Aznar, fins que es demostra que també te debilitats.
Semblava que la raó estava sempre al costat del mateixos i de mica en mica totes aquelles veritats inqüestionables o cauen o es demostra que tot era pura demagògia. Jo espero i desitjo que quant es espanyols tornin a ser cridats a les urnes, treguin la intel•ligència que la immensa majoria tenen i posin al seu lloc a cadascú.